La Montserrat Meneses és la directora de la Coral Cantiga dels Lluïsos de Gràcia des de l’any 2021. A més és directora del Cor Zongora del Vendrell, sotsdirectora de l’Orfeó Català, professora de cant coral a l’EMMPAC, imparteix formacions i està vinculada a projectes diversos. Va ser membre de Cantiga com a cantaire durant molts anys i va assumir-ne el càrrec de direcció amb molta il·lusió.
Quan et van proposar assumir la direcció de Cantiga, t’ho esperaves?
No, i la veritat és que quan m’ho va proposar en Pep Prats m’ho vaig pensar molt, dubtava de si estava preparada o era el moment, però finalment m’hi vaig llençar de cap i ara estic molt contenta amb la decisió.
A més se li suma el fet que Cantiga és el que és gràcies a la gran feina del Pep Prats, que ha portat la coral on és ara. La seva tasca ha estat increïble, amb molta qualitat musical i molta qualitat humana, amb molts contactes que han fet que Cantiga hagi actuat en els millors escenaris, fent programes diferents i de gran qualitat. Per tant, realment tenia molts dubtes de poder mantenir aquest ritme i qualitat.
El traspàs es va fer amb temps i em vaig sentir molt ben acompanyada. De fe, va ser com tornar a casa.
T’havies imaginat al capdavant d’una coral com Cantiga, dirigint-la?
Doncs la veritat és que no. Ja feia uns anys que no cantava a la Coral i no tenia en el cap la possibilitat d’agafar-ne el relleu fins que vam començar a parlar-ne. No hi pensava, no tant pel fet de ser dona -perquè en el món de la direcció coral amateur trobem moltes dones directores- sinó perquè sempre havia viscut Cantiga com a cantaire i no havia pensat mai en la possibilitat de tenir el roll de directora. A banda per sort feina no me’n faltava, per tant, el cap el tenia en el meu dia a dia.
Tens referents de dones al capdavant de cors i orquestres?
És cert que si ens fixem en formacions similars a Cantiga, ens adonem que la presència de dones és inferior. Només fa faltar fixar-se en qui ha dirigit fins ara formacions com la Coral Sant Jordi o L’Orfeó Gracienc que serien formacions similars. I si mirem altres corals sí que han estat dirigides per dones, però numèricament estem molt per sota. Això diria que està canviant.
Però per sort a Catalunya tenim moltes dones directores amb un gran talent. Potser destacaria les que han ocupat càrrecs en cors amateurs, però amb qualitat professional que podrien com la Mireia Barrera i l’Elisenda Carrasco. I al cor del Liceu i la Conxita Garcia.
Aquí també juga en contra que estem en un país on aquest món està poc professionalitzat… quantes orquestres professionals tenim? I totes dirigides per homes… Quants cors professionals? Tampoc hi ha massa oportunitats i per tant, encara menys per a les dones.
Creus que és un tema històric pel fet que és un espai molt masculinitzat?
Que estem en una societat completament masculinitzada és una realitat. I que el món de la direcció, sobretot en àmbits professionals també ho està, també és una evidència.
Jo com a dona molt sovint he tingut la sensació d’haver de demostrar més que companys homes que faig bé la meva feina. Ja d’entrada molt sovint detectes una actitud diferent per parts dels músics, cantaires, interlocutors… quan tenen al davant una dona.
En reunions de feina, per exemple mentre vaig ser directora de l’EMMPAC o com quan he de parlar amb programadors, amb tècnics… fins i tot amb companys… gairebé sempre tinc la sensació que no m’escolten igual que escoltarien a un home. Hi ha una certa discriminació de gènere no conscient en la majoria dels casos.
Crec que tothom té clar que el rol de la dona en el paper de professora, directora de cors infantils, fins i tot directora de cors de noies és perfecte. Més enllà d’aquests espais ens hem de fer escoltar molt i hem d’esforçar-nos molt més per tenir les mateixes oportunitats.
Estic a punt de fer els 50 i encara he d’escoltar com cantaires o músics, s’adrecen a mi com “noia, nena…” poques vegades com a mestre, directora…
I no és una percepció personal. N’he parlat molt amb companyes i per desgràcia és un sentiment completament generalitzat.
Què creus que fa falta per arribar a una equitat natural entre homes i dones?
Doncs, per una banda, que les grans sales de concerts (parlo ara només des de l’àmbit musical) normalitzin la programació amb gran presència de dones compositores, directores i intèrprets, sense que sigui notícia a destacar, sinó un fet habitual.
Que les dones puguem accedir a càrrecs importants sempre que sigui merescut, està clar.
Però sobretot que com a societat no hàgim d’estar reclamant la nostra visualització. Hi ha tantes dones capaces com homes, i la societat ha de ser paritària com a concepte no com a percentatge. Hi ha rols femenins i masculins que durant molts anys estaven molts tipificats. Cal trencar aquesta tipificació.
Quines referents tenies fa uns anys?
Et parlaré de dues dones, fortes, talentoses, intel·ligents crec que són un referent per moltes persones, per mi ho son sense cap mena de dubte. L’Assumpció Malagarriga i la Maria Guinand. Enèrgiques, professionals excepcionals, lluitadores i grans persones. Em sento molt afortunada de conèixer-les i per mi són tot un referent.
Recoman’ns algun llibre, pel·lícula, composició que t’hagi inspirat.
Com a llibre diria “La trena” de Lætitia Colombani, com a composició “Alfonsina i el Mar” i com a pel·lícula “La directora d’orquestra” de Maria Peters.
