«Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres
pecats
d’avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l’odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén.»

Musicat per Francesc Vila (Castellbell i el Vilar, 1922-2011), el poema ha estat popularitzat per les nombroses corals –entre les quals la Coral Sant Esteve, de Balsareny–, que l’han cantat com un himne patriòtic en defensa de la pau i de la llengua catalana. És així i ja està bé que així s’entengui; però en rigor cal dir que la cançó omet (com també ho solen fer les transcripcions que de la seva lletra s’han divulgat) dos matisos importants: l’epígraf inicial, que hi insinua un punt d’irònica distanciació, i els quatre versos finals, que hi aporten aquell toc d’escepticisme i de pessimisme tan inherent a bona part de l’obra del poeta d’Arenys de Mar.

Avui, igual com el 1968, cal implorar ajut celestial per salvar la llengua catalana dels atacs furibunds dels que la volen anorrear, però malament rai si ens refiem dels miracles i deixem la qüestió en mans de sant Jordi: sobretot fa falta que siguem conscients de la situació i tinguem la fermesa i el coratge necessaris per sortir al carrer, tantes vegades com faci falta, per defensar el català, com deia el mateix Espriu en un altre poema, «contra bords i lladres». Tant de bo que no perdem mai aquest nord, que no perdem mai l’estampeta de la fidelitat a la llengua i a la identitat.”   ( Veure la publicació original al blog “Amb vetusta gonella” )

—